Activitat 55

- 13 de maig 2011

Comentari de text de Mill: L'utilitarisme
Idees principals:

En aquest text Mill parla sobre l’ utilitarisme que es defensat per Bentham i ell mateix. Per a Bentham la felicitat estava vinculada a la quantitat de plaers, em canvi, per a Mill era més important la qualitat dels plaers. Per això és mes preferible ser una persona insatisfeta que no un porc satisfet o és millor ser un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet.

Títol: Principi d ‘utilitat

Anàlisi:

Per a Mill la felicitat es troba vinculada a la qualitat dels plaers i no pas a la quantitat, per això diu que els plaers intel•lectuals són més importants que no els corporals. Per això afirma que és preferible ser ‘’una persona insatisfeta que no un porc satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet ‘’

Comparació:

Podem comparar el principi d’utilitat amb altres autors, com Bentham. Aquest afirmava que la felicitat estava vinculada a la quantitat de plaers, en canvi, per a Mill era més important la qualitat dels plaers.

La moral kantiana

- 10 d’abril 2011

La moral kantiana
View more presentations from carla.

Activitat 54

- 09 d’abril 2011

Diferències entre Kant i Aristòtil

Mentre que per a Kant la llei moral es defineix per la seva universalitat i necessitat, per Aristòtil la llei moral es defineix per la seva universalitat, però no per la seva necessitat. L'ètica kantiana es basa en un sol imperatiu categòric vàlid per a totes les circumstàncies possibles, i l'ètica d’ Aristòtil està formada per molts imperatius hipotètics. Una altre diferència entre ambdós autors és que per a Kant el compliment de la llei moral és un fi en si mateix, no un mitjà per a alguna cosa. Al contrari, per Aristòtil, la virtut és un mitjà per aconseguir la felicitat. Per tant, l'ètica aristotèlica és una ètica material i l'ètica kantiana és una ètica formal.


Activitat 53

-

Comentari de text de Hume: Sobre la moral

1. Idees principals:
En aquest text Hume ens parla sobre la seva moral, és a dir sobre la seva teoria emotivista. Segons Hume la moral està determinada per els sentiments i no per la raó, i reconeix que els humans tenim simpatia, és a dir, tenim la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre.

2. Títol: El sentiment moral

3. Anàlisi:
Hume, com a filòsof empirista, creu que la raó no guia les accions humanes, sinó que aquestes són guiades pels sentiments. Per tant, el centre de les distincions morals són els sentiments. Per tant, en les accions humanes intervenen els sentiments, excloent d’aquesta manera a la raó. A més, també intervé l’experiència sensible ja que a través d’aquesta o a través del contracte social, es pot catalogar els sentiments de “bons” o de “dolents”.

4. Comparació:

 La moral de Hume és contraria a la moral de filòsofs antics com Plató i Aristòtil, que explicaven que el fonament de la moral era la raó humana. Per a Epicur, la felicitat també era l’objectiu últim de la acció humana. Tot i això, els tres filòsofs tenien maneres diferents d’arribar a aquest fi últim. En canvi, per a Hume, el fi últim sempre està relacionat amb un sentiment.

Activitat 52

-

Comentari de text de Hume: Anàlisi de causalitat


1. Idees principals:

En aquest text, Hume vol desmentir la teoria de la relació entre la causa i l’efecte. Ens diu que si que existeix aquest tipus de relació però que no es produeix sempre, és a dir, que no podem esbrinar el futur (l’efecte) basant-nos en el passat (la causa) perquè no sempre es deriva d’una causa un mateix efecte. I això és perquè aquesta relació forma part de les qüestions de fet, les quals depenen de l’experiència, i aquesta no ens dóna coneixement de coses certes, sinó de coses probables.


2.Títol: La probabilitat de la relació causa-efecte 



3. Anàlisi:

El text anterior pertany a David Hume, en aquest defensa que la teoria de causa-efecte es certa, però que no sempre s’ha de produir. La relació entre causa i efecte es una qüestió de fet, cosa que fa que no sigui cert del tot sinó solament probable, ja que les qüestions de fet estàn lligades a l’experiència, i l’experiència sempre ens ofereix coneixements dels quals no podem estar segurs al cent per cent. Per això, no podem suposar el futur a través dels fets del passat:. A causa del costum, nosaltres suposem el futur a través dels fets del passat, és a dir, de l’experiència dels sentits, que és l’única que ens pot ensenyar les causes i els efectes i la seva conjunció constant, tot i que no necessària. Però amb la raó, que és l’única que ens pot produir coneixements certs, no podem assegurar el futur a través del passat, o sigui, que no podem suposar un efecte d’una causa. Per tant, la relació entre la causa i l’efecte és innecessària ja que el costum que prové de l’experiència, la qual ens proporciona creença i no podem estar segurs que d’una causa sorgeixi un mateix efecte.


4. Comparació:

La teoria de la relació entre la causa i l’efecte ja es tractada per altres filòsofs com Descartes. Mentre que el filòsof racionalista francès va afirmar la conjunció constant entre causa i efecte ja que estava comprovat per la raó, la qual ens ofereix un coneixement cert. En canvi, Hume defensa una conjunció innecessària entre la causa i l’efecte ja que aquesta relació està compresa amb l’experiència i aquesta ens proporciona creença, i no podem estar segurs que d’una mateixa causa sorgeixi un mateix efecte.

Activitat 51

-


Comentari de text de Hume: Relacions d'idees i qüestions de fet.

Idees principals:

Hume en aquest text diu que els objectes de la raó estan dividits en dues classes de sabers: les relacions d’idees i les qüestions de fet. Qualsevol afirmació que és certa i no admet contradicció pertanyen al primer grup. En el segon grup trobem contradiccions perquè no tenim certesa de les cosses que provenen dels sentits.


Títol: Objectes de la raó

Anàlisi:

En aquest fragment de Hume, l’autor divideix els objectes de la raó en: les relacions d’idees i les qüestions de fet. En el primer grup trobem les matemàtiques i totes aquelles afirmacions certes i que no admeten contradicció. Posa l’ exemple d’un triangle, que aquest tingui tres angles demostra una relació entre el triangle i els seus angles. El segon grup són les qüestions de fet, aquestes si que admeten contradiccions. No tenim certesa, sinó probabilitat.


Comparació:

Podem comprar Hume amb Kant, aquest últim fa una divisió de judicis molt semblant a la que fa en aquest text Hume. També el podem comparar amb Descartes, aquest diu que els sentits no són fiables, en canvi, Hume creu que els sentits son fiables i això el fa caure en l’escepticisme.

Activitat 50

- 08 d’abril 2011

Comentari de text de Hume: Identitat personal

Idees principals:

En aquest text Hume crítica el racionalisme de Descartes. Aquest últim afirma que l’ànima és una successió de percepcions diferents mancades de identitat. Hume, en canvi, deia que la ment no és una substància en la qual pertanyen les percepcions, sinó que aquesta esta formada per percepcions.

Títol: crítica al racionalisme
Anàlisi:

En aquest text Hume diu que Descartes afirmaba que l’ànima és una sèrie de percepcions i que l’essència de la ment era el pensament, en canvi ,Hume deia que la ment no és una substància en la qual s’inhereixen les percepcions. També diu que no tenim idea de cap tipus de substància, perquè només tenim idees d’allò que prové d’alguna impressió i no hem tingut cap impressió de cap substància. Per això, la nostra idea de ment és la idea de percepcions particulars.
Comparació: 

Tal com ja fa en el text, podem comparar el pensament de Hume amb Descartes. Descartes deia que existien dos tipus de substància: el jo i els cossos. En canvi Hume nega l’existència de la idea de substància. Podem dir que la critica de la substància de Locke és semblant a la de Hume tot i el dos autors estan en contra de la idea de substància de Leibniz.

- 07 d’abril 2011

3r Trimestre

Activitat 49

- 03 de març 2011

És el nostre món el millor dels mons possibles?


En el nostre món n'hi coses bones com l'amor i l'amistat, però també n'hi ha moltes de dolentes com l'odi, l'avarícia i la malicia.
Crec que no és el millor dels món possibles, ja que podria existir un món sense fam, guerres, odi... Aquest si que seria un bon món, on no hi hages res negatiu ni dolent. 


També penso que no puc afirmar ni negar aquesta pregunta ja que no conec una altre món que no sigui aquest en el que vivim, per tant, no el puc comparar i dir si és el millor. Però personalment si he de dir que aquest es el millor món possibles estaria mentint, ja que podrian existir móns molt millors que el nostre.


Activitat 48

-

Comentari del text 8 de Descartes: Relació ment i cos.


1.Idees principals:

En aquest fragment de Descartes veiem un cert dualisme entre ment i cos. Descartes defensa que l'únic vertader es el jo, ja que encara no a demostrat l'existència dels cossos.

2.Títol:

Dualisme.

3.Anàlisi:

Aquest fragment pertany a les Meditacions Metafísiques. Tot allò que se'ns presenta de manera clar i distinta esta creat per Déu. Se que el jo existeix i que aquest existeix independentment del cos, ja que encara no s'ha demostrat l'existència d'aquest. El pensament, és a dir, la ment ens fa existir, ja que si penso vol dir que existeixo ''cogito ergo sum''.

4.Comparació:

Aquest text el podem comparar amb dos autors clàssics: Plató i Aristòtil. Per a Aristòtil, l’ànima i el cos es troben a la mateixa realitat resultat de una unió substancial. Descartes diu que l’ànima pot existir independentment del cos, i amb això afirma la teoria de la immortalitat de l’ànima de Plató.

Activitat 47

- 02 de març 2011

Els cossos són tal com els percebem?

Descartes primer demostra l'existència de Déu i desprès vol demostrar l'existència dels cossos. És pregunta quina és la causa de les dels cossos, nosaltres no podem ser la causa productora perquè només som coses pensadores i a vegades les idees sens presenten fins i tot en contra de la nostra voluntat. Per tant, han de provenir d'una substància diferent de mi mateix i en la qual estigui en acte tot allò que concebo que està en l'idea. Aquesta substància pot ser un Déu o alguna criatura més noble que els cossos. Déu m'ha donat una forta inclinació a pensar que les idees dels cossos provenen dels cossos. Com Déu és perfecte i no m'enganyaria he de creure que els cossos existeixen. 


Els cossos els percebem amb els sentits, però com diu Descartes les informacions que vinguin dels sentits s'han de prendre com a falsos, perquè estan subjectes a la incertesa i l'error. Les coses poden no existir malgrat la seva aparença de realitat, per tant no hi ha motius per considerar-les com a vàlides.



Activitat 46

- 20 de febrer 2011

Comentari del text 5 de Descartes: Una altra formulació del cogito. 

1.Idees principals:

En aquest fragment, Descartes argumenta que els dubtes que sorgeixen a l’individu venen d’ell mateix i no necessàriament de Déu. Per tant pel pet de poder plantejar-se qualsevol qüestió ell és subjecte, encara que dependent d’un cos que coneix l’entorn mitjançant els sentits.

2.Títol: 


La veritat de l’existència

3.Anàlisi:

En el fragment, Descartes assegura que els homes no poden jutjar fets sense tenir el menor dubte. A més, Descartes, afegeix que el dubte és allò que porta l’home al pensament sense la necessària de l'intervenció d’un Déu. Per tant ell manifesta que si l’home vacil·la, en conseqüència pensa i això demostra la seva existència.
En el fragment l’autor assegura que hi ha un obstacle que impedeix a un mateix a arribar a aquesta conclusió donat a que hi ha un poder enganyós que consegueix persuadir sempre a l’individu per tal de que aquest no pensi que passa alguna cosa.


4.Comparació:
Podríem comparar aquesta teoria amb la de Plató, aquest defensava que les idees eren allò que realment existia i que desprès de la mort, la persona coneixia la veritat d'aquestes. Segons Plató la vida són les coses sensibles i l'experiència que donen un reflex fals del que es la realitat en si.

Per altra banda, la posició defensada per Descartes de que l’home existeix per que pensa es molt diferent de la de Sant Agustí el qual defensava que l'home té coneixement de les coses per l’ il·luminació de Déu, segons Sant Agustí el pensament ve donat per Déu.


Activitat 45

- 17 de febrer 2011

Comentari del text 3 de Descartes: Distinció entre el somni i la vigília.


1.Idees principals:
En aquest fragment de les Meditacions metafísiques, Descartes utilitza el dubte metòdic. Critica totes les opinions admeses com a vertaderes, ja que busca allò indubtable, i aquest és el punt de partida de la seva filosofia. El dubte te diferents parts, en aquest text fa referència a dues fases: dubtar del coneixement que ens arriba a traves dels sentits i els dubtes sobre la realitat.

2.Títol: L'indubtable dels somnis.

3.Anàlisi:


En aquest text Descartes fa referència del dubte metòdic, que esta lligat al mètode cartesià. Descartes critica radicalment les opinions admeses com a vertaderes fins a llavors es arribar a l'evidència, és a dir, allò indubtable, i aquest és el punt de partida de la seva filosofia. Primer l’autor diu que els sentits sovint poden enganyar-nos i impedir-nos trobar les coses evidents.Per a Descartes un cop ens ha enganyat hem de ser prou prudents per no tornar a caure. Tot seguit, Descartes mostra en el text el dubte sobre la realitat, quan estem somiant pensem que allò és real, i Descartes és pregunta si aquest món present fos un somni i les coses siguin imaginaries.


Activitat 44

- 15 de febrer 2011

Comentari del text 1 de Descartes: Les regles del mètode.


Biografia de l'autor:


RENÉ DESCARTES


1.Idees principals:

En el fragment, Descartes exposa els quatre preceptes del coneixement: el primer, acceptar únicament allò clar i distint; el segon, dividir les dificultats i examinar-les; el tercer, ordenar els coneixements de simples a complexos; i el quart, enumerar-ho tot.

2.Títol: 


Les regles del mètode cartesià.

3.Comentari:

Aquest fragment correspon a la segona part del Discurs del mètode. L’objectiu de Descartes era trobar allò indubtable, i per això s’ha d’oblidar de tot allò dubtós, encara que s’ha d’utilitzar el dubte metòdic. Per arribar a l’evidència cal passar per diferents fases i les regles han de ser poques, ell en parla de quatre: l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i la revisió i l’enumeració.

El primer consisteix en no acceptar res com a vertader res que no coneguem amb claredat i distinció. L’evidència és allò que no té dubte.

El segon, l’anàlisi, és el procés que segueix la ment per arribar a les idees clares i distintes. Consisteix en dividir cada afirmació en les seves parts més simples, transformar allò complex en simple.

El tercer precepte és la síntesi. És l’oposat al segon, o sigui, transformar allò simple en complex. Aquest procés es fa mitjançant la deducció.

I per últim, la revisió i enumeració, que consisteix en fer una comprovació de l’anàlisi i de la síntesi i enumerar-lo tot per no deixar-nos res.

Activitat 43

- 10 de febrer 2011

Comentari pàg 98: El temps va ser creat amb el món.


Biografia de l'autor:


1.Idees principals:

Aquest text d'Agustí d'Hipona mostra la idea de la creació del món. L'autor afirma que Déu és un ésser immutable i omnipotent que no té canvis en el temps perquè ell és l'ésser més diví que va crear el temps, per tant diem que és atemporal ja que és l'etern.

2.Títol: 

Déu com a creador del temps

3.Comentari:

Aquest text és de l’obra Confessions de Sant Agustí d’Hipona i està dirigit a Déu i parla del temps i de la seva creació.
En el text Sant Agustí ens explica que el temps va ser creat per Déu alhora que va crear el món i per aquesta raó no podia haver fet cap altra gran obra ja que no existia el temps. A més Déu, ja que ha estat el creador del temps i existia abans que aquest existís, precedeix tots els temps passats amb l’excel•lència de la seva eternitat sempre present, com es diu en el text. Això vol dir que ell no té ahir ni demà, ni passat ni futur, perquè ell sempre viu en present
Amb tot això, Sant Agustí creu que el temps no és etern com a vegades sembla, sinó que ha estat creat; és una criatura que neix com a part de la creació de Déu. Aquesta manera de pensar, creient en la teoria creacionista, ens dóna a conèixer que aquest filòsof és cristià.



Activitat 42

- 07 de febrer 2011

Comentari de la Carta a Meneceu.

Biografia de l'autor:


EPICUR

1.Idees principals: 

La carta anterior d’Epicur a Meneceu ens parla de que la filosofia és per totes les edats, tant per els joves com per als vells, i Epicur relaciona això amb la felicitat. Considera que filosofar és apostar per la felicitat ja que viure feliç és viure una vida perfecta, com els déus. També ens parla del tema de la mort. Afirma que no hem de témer a la mort, ja que quan la mort hi és nosaltres ja no hi som i quan nosaltres hi som, la mort ja no hi és.

2. Títol: Viure bé és viure feliç.

3. Comentari:

La Carta a Meneceu és un resum de les teories d’Epicur on ens parla de la vida, el plaer i la felicitat. Per tal de viure bé, s’ha de ser feliç .Sobre el tema de la mort Epicur pensa que no mort ens ha d’afectar ja que si nosaltres patim la mort abans de viure-la no viuren d’acord amb la felicitat .No em de patir la mort ja que segons Epicur quan nosaltres hi som la mort no hi és i quan nostres ja no i som la mort i és. El savi és aquell qui no tem ni a viure ni a morir i considera que la vida és viure feliç en el present. Els plaer són aquells que porten a l’inici i a la fi de viure feliç, per tant, viure és buscar aquests plaers. Però, també hem de saber escollir i trobar la moderació per què aquell plaer moderat és aquell plaer prudent. El plaer és l’única finalitat i és com diu en el text, el no sentir dolor ni trasbals en l’ànima. Viure feliç va acompanyat de les virtuts. Epicur considera que el savi sap viure d’acord amb la raó i que és millor equivocar-se assenyadament que no pas insensatament. Per tant, cal apostar sempre per la raó.
En conclusió, Epicur considera que les persones tenim l’oportunitat de filosofar al llarg de tota la nostra vida, però hem de viure feliçment i sabent controlar els nostres plaer i desitjos.

Activitat 41

- 02 de febrer 2011

Comentari de text 15 d'Aristòtil: El moviment i la deducció del primer motor immòbil.

1.Idees principals:

En aquest text Aristòtil ens parla de l'existència d'un primer motor immòbil que està en acte, és a dir, sempre esta en moviment. Aquest motor no pot estar en potència i mou com a causa final.

2.Títol:

El moviment és etern.

3.Anàlisi:

Segons Aristòtil tot el que es mou es mogut per un altre diferent i així successivament, però com no podem arribar a l'infinit cal que hi hagi un primer motor immòbil, que mou sense ser mogut. Al llibre de la metafísica Aristòtil ens diu que: el primer motor immòbil està en acte pur,és a dir, no pot estar en potència i mou com a causa final.

4.Comparació:
La teoria defensada per Aristòtil en aquest text és pot comparar amb la del moviment de Zenó d'Elea. Mentre que Aristòtil defensa l'existència d'un primer motor immòbil basant-se en que tot el que es mou es mogut per alguna cosa i com no podem arribar a l'infinit ha d'existir un primer motor immòbil que mou sense ser mogut, Zenó d'Elea defensa que no existeix el moviment, ja que si volem passar de A fins a B haurem de passar per la meitat, i desprès per un altre meitat i així successivament, ja que l'espai es infinitament divisible. Com a conclusió no ens podem moure perquè per arribar a B hauriem de passar per infinites meitat.

2n Trimestre

- 01 de febrer 2011

Subscriure's a: Missatges (Atom)