Més enllà del pensament...

És el nostre món el millor dels mons possibles?


En el nostre món n'hi coses bones com l'amor i l'amistat, però també n'hi ha moltes de dolentes com l'odi, l'avarícia i la malicia.
Crec que no és el millor dels món possibles, ja que podria existir un món sense fam, guerres, odi... Aquest si que seria un bon món, on no hi hages res negatiu ni dolent. 


També penso que no puc afirmar ni negar aquesta pregunta ja que no conec una altre món que no sigui aquest en el que vivim, per tant, no el puc comparar i dir si és el millor. Però personalment si he de dir que aquest es el millor món possibles estaria mentint, ja que podrian existir móns molt millors que el nostre.

Comentari del text 8 de Descartes: Relació ment i cos.


1.Idees principals:

En aquest fragment de Descartes veiem un cert dualisme entre ment i cos. Descartes defensa que l'únic vertader es el jo, ja que encara no a demostrat l'existència dels cossos.

2.Títol:

Dualisme.

3.Anàlisi:

Aquest fragment pertany a les Meditacions Metafísiques. Tot allò que se'ns presenta de manera clar i distinta esta creat per Déu. Se que el jo existeix i que aquest existeix independentment del cos, ja que encara no s'ha demostrat l'existència d'aquest. El pensament, és a dir, la ment ens fa existir, ja que si penso vol dir que existeixo ''cogito ergo sum''.

4.Comparació:

Aquest text el podem comparar amb dos autors clàssics: Plató i Aristòtil. Per a Aristòtil, l’ànima i el cos es troben a la mateixa realitat resultat de una unió substancial. Descartes diu que l’ànima pot existir independentment del cos, i amb això afirma la teoria de la immortalitat de l’ànima de Plató.

Els cossos són tal com els percebem?

Descartes primer demostra l'existència de Déu i desprès vol demostrar l'existència dels cossos. És pregunta quina és la causa de les dels cossos, nosaltres no podem ser la causa productora perquè només som coses pensadores i a vegades les idees sens presenten fins i tot en contra de la nostra voluntat. Per tant, han de provenir d'una substància diferent de mi mateix i en la qual estigui en acte tot allò que concebo que està en l'idea. Aquesta substància pot ser un Déu o alguna criatura més noble que els cossos. Déu m'ha donat una forta inclinació a pensar que les idees dels cossos provenen dels cossos. Com Déu és perfecte i no m'enganyaria he de creure que els cossos existeixen. 


Els cossos els percebem amb els sentits, però com diu Descartes les informacions que vinguin dels sentits s'han de prendre com a falsos, perquè estan subjectes a la incertesa i l'error. Les coses poden no existir malgrat la seva aparença de realitat, per tant no hi ha motius per considerar-les com a vàlides.